Tots els noms propis que han compartit amb nosaltres coneixements i experiències.

La persecució lingüística, ètnica i religiosa van dur a Kaissa Ould Braham a buscar refugi a Catalunya acollida pel PEN català. Kaissa és de Cabília, una regió de majoria berber i que actualment pertany a Algèria. Defensar la cultura, la llengua i el laïcisme a les pàgines del diari Izuran (Arrels) la va enfrontar, a ella i al seu marit, Salem Zenia (director de la publicació), amb la censura i l'oposició del govern d'Alger i amb la violència de grups islamistes. Fa deu anys que tots dos viuen a Catalunya, des d'on continuen amb el seu activisme a favor de la democràcia, la llibertat del poble berber i els drets de les dones.

Elba Mansilla és periodista de formació, feminista per convicció i militant de l’autogestió des dels anys 90. Els centres socials okupats van ser la seva primera escola d’activisme. És sòcia fundadora de la cooperativa La Ciutat Invisible SCCL, on treballa com a responsable de Formació de Coòpolis-Ateneu Cooperatiu de Barcelona, i investigadora, docent i consultora en temàtiques relacionades amb l’Economia Feminista i l’Economia Solidària, i des d’on col·labora amb la Comissió d’Economies Feministes de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya. És mare d’una petita bestiola i filla de pare depenent, raó per la qual se sent part de la generació sandvitx.

Les seves investigacions estan centrades en les potències i reptes de l’Economia Social Solidària per a l’autoorganització de les dones i la transformació social feminista, i en recollir, sistematitzar i difondre la cultura organitzativa per a la configuració de grups no-patriarcals i la transversalització de gènere a les cooperatives.

Ha guanya la beca d’ajut a la recerca Francesca Bonnemaison per realitzar l’estudi «Femení i plural: dones a l’economia cooperativa» (2012), la beca Joan Peiró 2011 per a la realització del documental «Territori cooperatiu: experiències de l’economia social al Maresme» i va formar part de l’equip «Crisis i alternatives en femení: anàlisi d’impactes i estratègies de les dones a Catalunya en l’àmbit de l’Economia Social i Solidària», guanyador del Recercaixa 2015.

És coautora dels informes «Polítiques Municipals, Acció Comunitària i Economia de les Cures a la Ciutat de Barcelona» (2016), «Economia de les cures i política municipal: cap a una democratització de la cura a la ciutat de Barcelona» (2017) i de l’estudi comparatiu «Models de provisió de cures a les persones i suport a la llar» (2018), i ha col•laborat amb els llibres Ciutats vivibles des de la diversitat que les habita (2018) i Economia social i solidària a Catalunya: fonaments teòric i reptes estratègics (2020). Ha coordinat l’edició del llibre Economia Solidària i Feminista: pràctiques inspiradores que fan saltar les costures (2021) i ha publicat la guia per a grups d’habitatge cooperatiu Construïm habitatge per construir comunitat (2021). Actualment està realitzant la «Diagnosi de les cures en l’entorn comunitari a la província de Barcelona des de la perspectiva de gènere» en el marc del projecte «Cap a un nou sistema públic de cures en la comunitat» de la Diputació de Barcelona.

Llicenciada en Biologia per la UB, s'inicia el 1987 en l'enregistrament de les vocalitzacions de les aus i els seus repertoris, i molt aviat també descobreix la potència dels paisatges sonors. El 1992 funda el segell discogràfic Alosa, sons de la natura, i publica les primeres guies sonores d'identificació a Espanya, sobre aus, amfibis, mamífers i ortòpters, a més de paisatges sonors de diferents biomes.

Recentment s'interessa per l'Ecologia del Paisatge sonor col·laborant amb parcs i entitats naturalistes en l'estudi i monitoratge dels paisatges sonors.  S’interessa particularment per la divulgació dels sons de la naturalesa com a eina per a la conservació de la natura. Ha col·laborat en nombroses exposicions, documentals, llibres sobre fauna, projectes multimèdia, programes de premsa, ràdio i TV.  Des 2016 col·labora amb el MCNB en el projecte de digitalitzar i dinamitzar la seva col·lecció de sons analògica.

Enric Carbó és filòsof assessor en consulta privada.

Durant més de trenta anys ha exercit de professor i catedràtic de filosofia a l’ensenyament secundari. Després de cursar un màster en «Pràctica filosòfica i gestió social» el 2010 va obrir una consultoria filosòfica en què utilitza el diàleg socràtic —presencialment o per videoconferència— per acompanyar els patiments existencials dels seus consultants.

El 2003 es va iniciar en la meditació zen, una pràctica que no ha abandonat i que amb els anys ha anat aprofundint en diverses escoles.

Des de 2012 organitza i dirigeix Cercles d’homes tant en format virtual per videoconferència com presencialment.

El 2004 va publicar la novel·la «Els emprenedors», guanyadora del Premi de Narrativa «Cristòfol Despuig».

Poeta i traductor. També destaca en l'assaig poètic (Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d'Oració, 2014), el periodisme, el drama (Do'm, 2003) i la narrativa. 

Gran coneixedor de les més variades tradicions: de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia. Algunes de les publicacions on col·labora són revistes fora del sistema literari: Foragitats. Art i poesia, Pèl capell, exili interior (Calonge i Barcelona), etc.

Ha propiciat la poesia oral i l’espectacle en vers. Se’l considera un dels escriptors més transgressors en català. El seu primer llibre, titulat La bragueta encallada, el publica el 1973. El segueixen La cosa aquella (1981), que rep el premi Crítica Serra d’Or. El 1993, l'obra No hi érem rebé el premi de la Crítica de poesia catalana. De la seva obra publicada en poesia, també destaquem Sense trofeu i Text llest (1982) Tots a casa al carrer (1992), Sèrie negra de sonets moderns (1993), Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (1994), Desfà els grumolls (1994), Calç. Àlbum de poesia d'un instant i alhora il·lustrada (1994), De la nota del preu del sopar del mosso (1998), Canaris fosforescents (2001), Descalç (2002), Bes nagana (2011), A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou (2013).

 Amb El nus la flor, rebé el Premi de la Crítica catalana de poesia (2018) i el premi Lletra d'Or (2019).

L'any 2012 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura i el 2020 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Neix a Barcelona l’any1948. Escriptor català en llengua castellana, va estudiar Dret i Periodisme. El 1968 va començar com a redactor a les revistes Fotogramas i Destino. Autor d’una àmplia obra narrativa traduïda a trenta-nou idiomes i de la qual cal destacar títols com Historia abreviada de la literatura portátil (1985), Hijos sin hijos (1993), Bartleby y compañía (2000), El mal de Montano (2002), Doctor Pasavento (2005), Exploradores del abismo (2007), Dublinesca (2010), Aire de Dylan (2012) o Kassel no invita a la lógica (2014).

Ell mateix afirma que escriu ficció des d’un espai que solen ocupar els assagistes: amb un jo literari visible. Allò que s’escenifica a qualsevol dels seus llibres no és exactament una trama, o una sèrie d’idees, sinó ell mateix tramant, pensant o escrivint sota l’avatar d’un narrador. 

També ha publicat diversos llibres d’assaig: El viajero más lento (1992), El traje de los domingos (1995), Para acabar con los números redondos (1997), Desde la ciudad nerviosa (2000), Aunque no entendamos nada (2003) o El viento ligero en Parma (2004). Aquests volums recullen la concepció literària de l’autor, les seves inquietuds vitals i l’observació del món que aboca, també, als textos de ficció. Dietario voluble (2008) suposa la fusió entre els dos plans literaris. Montevideo és la seva darrera novel·la, una ficció veritable. I si la vida és el que ens passa per tenir literatura?