40 anys de pop gràfic i gamberro

Josep Pérez Torra (Manresa, 1969). Radicalisme social, realisme lisèrgic, hedonisme autodestructiu, fetitxisme melòman, antifeixisme insubornable i carrer, molt carrer. Tot això i més a l’obra d’aquest manresà (potencialment) universal que comença col·laborant amb totes les causes perdudes i guanyades fent tires còmiques, cartells, fanzins amb boli, adhesius, samarretes i portades de discos, i acaba pintant quadres pop i exposant a bones galeries. Entremig, dibuixa professionalment a El Víbora amb el seu alter ego més conegut i carismàtic, Raúl el Rude, i s’aventura a la ciència-ficció paròdica amb la sèrie No option. Amb aquest recull necessàriament incomplet de l’univers Pepperezià, ens agafem de la seva maneta i sense sortir de Manresa donem un volt pel costat més gamberro de la vida.

Pep, el rude

Estem parlant dels dibuixants que ens agraden, i em diu el Pep que ell sempre mira enrere, no endavant. I en efecte, a la seva llista hi ha poca cosa que formi part de la producció actual: el Jan del Súperlopez com a influència primera; la 1984, revista de ciència-ficció dels vuitanta; alguns autors francesos: Clerc i, per damunt de tot i de tothom, Chaland. És molt precís: “de Clerc em va flipar una història al núm. 4 de la revista Metal Hurlant”. Ens la mirem i és preciosa, i no és del Pep Pérez, però hi ha Pep Pérez per allà on la miris. Amb els americans, el mateix: Wally Wood, Alex Toth, Kirby, però llavors concreta: “Una història de Rand Holmes a un extra USA del Totem” i ja hi tornem a ser. A vegades vist des de fora no ho sembla, però el Pep sap molt bé què vol i què no vol. I és una cosa que es pot comprovar en aquesta exposició perquè diria que, en general, el Pep ha dibuixat sempre el que ha volgut.

Que no es deixi impressionar per la modernitat actual no vol dir que no sigui una persona compromesa amb el seu temps, al contrari: insubmís, antifeixista, okupa, rude boy. Els seus primers dibuixos apareixen als fanzines de quan Manresa buscava una escena alternativa mirant-se a la Movida dels vuitanta: El Papel de la Merienda, Frío. Després crema etapes ràpidament i crea, com qui no vol, la imatge gràfica de la Manresa alternativa dels noranta: posa el seu talent, ja indiscutible, en mil cartells, revistes, adhesius i fulletons al servei de concerts, trobades, manifestacions, crides a la solidaritat, a la lluita, al desordre i, si mai fes falta, a la destrucció. I com que el Pep és, abans que res, un paio divertit, també va crear amb el Galdric Sala el fanzine Colajet, la lectura més addictiva del món durant els anys en què va sortir. No exagero.

Aquesta etapa trepidant cristal·litza en la sèrie ‘Raúl el rude’, que es va publicar a El Víbora (cap i casal de l’underground nostrat) els últims noranta i que llança el Pep a l’espai exterior, tot i que sense apartar-lo dels seus escenaris de sempre. Raúl, una versió del propi Pep desfasada i excessiva, però atractiva i carismàtica (a la seva manera), és el testimoni en directe d’una Manresa amb circuit alternatiu que ja mai ningú podrà negar que va existir: tota l’obra del Pep n’és la prova.

Amb els dos mil, i empès per la Susanna Ayala, el rude fa un gir de guió i presenta els seus primers gravats i pintures. El Pep es vesteix ara d’una versió popular i festiva de Roy Lichstentein i es fa seu el pop art: de fet, sempre ho havia sigut. També dibuixa ‘Tantalum’, amb guió de Josep Inarejos: una raresa en la seva trajectòria resolta en un blanc i negre molt experimental, molt interessant.

L’explosió definitiva és de 2013 a 2017, quan publica els deu números de No option, la seva obra magna a dia d’avui. A No option hi ha, finalment, tot el que el Pep és, el que ha sigut i el que volia ser, referencial i popular, seriós i majara, àcrata i compromès, sobretot amb ell mateix com a artista. La indústria del còmic, ja sol passar, no va estar a l'altura, però això no el va privar d’acabar aquest viatge interior per pàgines d’un color radical, enlluernador, diferent de qualsevol cosa que us passi pel cap. El Pep Pérez mira als ulls de tot allò que veu mirant enrere i projecta la seva obra cap al futur, molt lluny, i pertany des d’aquell moment a la dimensió còsmica dels artistes lliures.

Manel Fontdevila Subirana

Humorista gràfic i il·lustrador