Pedro Blasco Echagüe (1905-1975) fou una persona molt estimada a la nostra ciutat. Va ser un metge de capçalera, d’aquells d’abans, vint-i-quatre hores de servei, amb pacients aconductats que pagaven unes quotes mensuals o anuals i tenien el metge al seu servei. Era, però, molt peculiar i una mica despistat, com acostuma a passar amb les persones que posseeixen algun tipus de saviesa. Per aquest motiu, se n'explicaven entranyables anècdotes.

Un més de la saga de metges pintors que hem tingut, i tenim, a casa nostra. En Blasco va ser el pintor fauvista per excel·lència de la nostra ciutat i comarca. Pintava ferament, directament dels tubs. Res de barreges: vermells, verds, blaus, grocs... Va influir tant la pintura manresana, que ben segur que el crític Joan Vilaró (1918-1976) es va referir a ell quan va dir que “les exposicions de la Festa Major de Manresa [d’aquell temps], semblen talment un camp de pebrots i tomàquets”.

Molt integrat al Cercle Artístic de Manresa, va formar part del Grup Llum i Color dels anys 50 70 i va ser molt guardonat en certàmens manresans i comarcals.

Organitza: Centre Cultural el Casino i Museu de Manresa

TOT RECORDANT EL DR. BLASCO: METGE, POETA, DIBUIXANT I PINTOR

La Història de les Arts, en general, està plena de relacions entranyables entre professionals de la medecina i artistes de tota mena. Unes relacions que acostumen a iniciar-se, d’entrada, entre un malalt i un metge. Però que, en tenim molts exemples, acabaven convertides en un fet d’admiració i amistat mútues. A la nostra ciutat tenim l’exemple del Dr. Josep Saló Serra (1913-2013), que al Sanatori antituberculós de Puigdolena (St. Quirze Safaja, Moianès), va trenar veres i perennes amistats amb els poetes, pacients seus, Màrius Torres (1910-1942) i mossèn Josep Junyent (1930-1993). Idènticament, tenim a Manresa, el cas d’una unió llarga i estreta entre el col·lectiu de metges i el d’artistes, que sota el nom de Gremi de Sant Lluc, va revolucionar i animar, culturalment i cívicament, la Manresa trista i desanimada de la postguerra.

Probablement que, per causa de la seva professió, els metges estan oberts  a una àmplia curiositat humanista, que els fa interessar no tan sols pel pacient que tracten i sofreix, sinó que els porta a fer-se preguntes, segurament més transcendentals, com voler saber què és en el fons l’home i la dona; què porten en les seves íntimes pregoneses; o quin sentit té o no té la vida... Deu ser per aquesta circumstància, doncs, que l’home metge i a la vegada artista no sigui un cas aïllat en la Medicina, ans al contrari. Un excel·lent exemple el tenim en el Dr. Josep de Letamendi (1828-1897), el qual tenia la teoria, i la predicava, que “el metge que només sap medecina, ni medecina sap”. És clar, ell ho podia molt ben dir, perquè, a més de metge, fou filòsof, pintor, poeta i compositor català. I ben a prop nostre, hi hem tingut l’exemple del conciutadà Dr. Josep Tomàs Cabot (1930-2024), Llicenciat en Medicina, Filosofia i lletres, novel·lista, historiador i periodista.

Per tots aquests simples raonaments, podem aplicar-li al Dr. Pedro Blasco Echagüe (1905-1975) - com segurament a tants d’altres -, aquella màxima d’Heràclit: “Home soc i res del que és humà m’és estrany”. Joan Vilaró (1918-1976), el 1975 ens el descrivia com “de pell rosada, ulls alegres i parlant aquest divertit català sense vocals neutres, que és el català que parlen els que no són fills d’aquí”. I el retratava “amb el seu petit bigoti, amb el puro, i al cap el capell que quan pintava li anava cap enrere”. El Dr. Carles Llussà (1926-2022), dos anys després, escrivia sobre ell: “va venir del seu Aragó natal [Osca], es va fer català un xic exòtic i un pèl bohemi a la Facultat de Medicina de Barcelona, on va cursar-hi la carrera amb matrícules d’honor; però que aconseguí la plenitud professional i humana a la nostra ciutat de Manresa”. I ens el descrivia, també, “amb el puro mig consumit, la cartera a la mà dreta, el capell, el caminar pausat i l’enraonar parc amb una expressió entre afable i burlesca”.

El Dr. Blasco fou una persona molt estimada a la nostra ciutat. Va ser un metge de capçalera, d’aquells d’abans, vint-i-quatre hores de servei, amb pacients aconductats, que pagaven unes quotes mensuals o anuals i tenien el metge al seu servei. Tanmateix, la seva bonhomia el feia oblidar de cobrar les visites a les famílies pobres. La seva modèstia i senzillesa era commovedora, ja que, tot i la seva saviesa mèdica i humana, se’l veia participant i col·laborant en concursos i exposicions, des dels nivells més populars, fins als de més categoria. Plantava, sense manies, el seu cavallet en els llocs forans més inversemblants; així com se’l podia trobar, pintant tranquil·lament, rodejat de joves sense gaires coneixements o adults en procés d’aprenentatge.

El Dr. Blasco fou un més de la saga de metges pintors que hem tingut, i tenim, a casa nostra. Va començar a pintar quan tenia uns quaranta anys. El podem considerar de formació autodidacta; d’aquí li ve el toc naïf de les seves obres . Pintava i escrivia, durant el temps lliure que li deixava la seva professió-vocació mèdica, la qual estimava en gran manera. Podem afirmar, que va ser el pintor fauvista per excel·lència de la nostra ciutat i comarca. Pintava ferament, directament dels tubs. Res de barreges: vermells, verds, blaus, grocs, taronges... Els seus quadres venien a ser com xarangues formades tan sols d’instruments de vent. Tanmateix, per aquest motiu, la seva forma de pintar, destacava i es feia mirar i remirar en tots els concursos i exposicions on participava. I, la conseqüència d’aquesta seva potència  plàstica, va ser que, durant la seva vida de pintor, fos guardonat i premiat moltíssimes vegades, arreu del país i, fins i tot, a l’estranger.

El Dr. Blasco, va estar molt integrat al Cercle Artístic de Manresa. Va formar part del Grup Llum i Color dels anys cinquanta-seixanta, on també hi militava el seu bon amic, i també metge, Antoni March (1923-2022). El grup era tot un exemple d’honestedat i del més pur impressionisme. Sortien a pintar els dissabtes pels nostres encontorns. De tant en tant, però, feien sortides de tot el cap de setmana. Llogaven un autocar i anaven més lluny cercant pintar pobles i llocs pintorescos. Si reeixien en aconseguir un bon quadre, tornaven a casa agraïts i contents; i si no, com deien en el seu llenguatge grupal, “el passaven per l’herba”; o sigui, l’esborraven i quedava a punt per fer-n’hi un altre en el mateix suport.

No sé si és degut al fet que gaudim del mateix patró, Sant Lluc, però aquesta relació entre metges i artistes ha anat seguint al llarg del temps – i, segurament, segueix encara present entre nosaltres. Igualment, continuarà viva la presència de metges artistes a casa nostra. Actualment, al Cercle Artístic de Manresa, hi tenim un exemple en la persona del Dr. Chema Sánchez-Freijó. El qual, a causa de la seva relació amb l’artista asturià, establert a Manresa des de fa molts anys, Rodrigo Rodríguez Comos (1935) i seguint el seu valuós mestratge, ha esdevingut un excel·lent dibuixant i un dels nostres notables aquarel·listes.

Acabem aquestes lletres, recordant el Dr. Blasco, citant les dues darreres estrofes dels goigs de l’històric gremi d’artistes i de metges de Manresa: “Goig a la llaor del gloriós Sant Lluc evangelista, patró de metges i pintors”:

Us fa honor avui Manresa / i els seus metges i pintors / us han dut la flama encesa / dels seus vots i els seus amors / nova estela els encamina / en la vostra germanor.

Beneïu la seva vida / inspireu-los en la fe / i la terra dolorida / trobi en ells el nord serè / que si el món és una espina / tingui bàlsam i color.

Josep M. Massegú Bruguera

Agraïments: Artur Blasco,  Llegat Dr. Joan M. Aranalde, Família Casacuberta, Col·legi de Metges, Família Llussà, Pere Puig, Família Pesarrodona Isern, Jaume Soldevila i Família Trujillo Isern.